Itinerari 5. Sant Feliu i Sant Marc d'Estiula, Sant Quintí de Puig-rodon i Sant Llorenç de Campdevànol (Campdevànol, Ripollès)

Temps: 5 h 15 min.
Nivell: Mig.

L'excursió. Sortim de la font del Querol, on s’arriba en uns 3 km des de Campdevànol en direcció a Gombrèn. Travessem el prat per apropar-nos a la falda de la muntanya i prenem un corriol que s’endinsa al bosc en diagonal cap a la nostra esquerra. Pugem uns 20 minuts per la baga de Querol seguint marques de color groc fins que arribem al capdamunt del serrat on sortim del bosc al mateix temps que s’aixeca el sol. Ara el camí planeja fins la casa de Gusacs, on les ovelles inquietes esperen que les deixin sortir del tancat i ja hi ha qui treballa carregant un carro d’herba.

Passada la casa de Gusacs ens enfilem fins el coll de la Mosquera i en arribar-hi ens decantem a la nostra esquerra per seguir planejant fins al collet de Daguí on comencem el descens i en uns 20 minuts arribem al gorg del Colomer.

Deixem enrere el gorg del Colomer per pujar fins la pista forestal que ens queda uns metres més amunt. A partir d’aquest punt seguirem marques blanques i verdes i sense deixar en cap moment la pista forestal arribem a Sant Feliu d’Estiula en mitja hora des del gorg (1 h 30 min des de la font del Querol).

A la sortida d’Estiula prenem la pista que surt de darrera l’església més o menys en direcció oest i que voreja el camp que hi ha al costat de l’església. Seguim per la pista 15 o 20 minuts fins a creuar la pista que uneix l’Oró i la Garsa. Prenem la nova pista en direcció nord i uns minuts més tard, abans d’arribar a la Garsa, trobem una nova pista a l’esquerra que seguirem 5 o 10 minuts fins arribar al collet del Reixac. Aquest tram tot i que pugui semblar complicat és molt senzill de seguir amb l’ajuda del mapa.

Al collet del Reixac prenem un corriol en direcció nord-oest per pujar fins al pla de les Bigues. El camí no triga a desdibuixar-se i pocs minuts més tard s’ha convertit en un camp a través. Sortosament no m’he desviat massa i he trobat la pista del pla de les Bigues només a un centenar de metres del pla. En arribar al pla de les Bigues, just a la carena, surt novament un corriol en direcció nord-oest ara marcat amb pintura blava que seguirem una estona. Passem per les ruïnes de la casa de les Ajagudes i pocs minuts més tard canviem de direcció per prendre en direcció nord el camí que ens mena a la carena de la serra de Sant Marc on tindrem unes bones vistes de Gombrèn, Montgrony i el Costa Pubilla. Aquest últim camí no està marcat però està en bon estat i és fàcil d'identificar ja que creua clarament el principal per on veníem des del pla de les Bigues. Un cop a la carena la seguim en direcció Campdevànol lleugerament decantats pel costat sud i finalment arribem a les restes de l'ermita de Sant Marc.

De l'ermita de Sant Marc seguim baixant per la carena en direcció est fins que estem just a sobre la casa de Sant Marc, un cop aquí el camí gira al nord en zig-zag i en un tram molt curt baixem fins al pla de la casa. De la casa cap avall seguim encara marques vermelles que en molt poca estona ens duen fins a la casa de can Bac i a les restes de Sant Quintí de Puig-rodon amb el Taga i Sant Amand de fons.

A partir d'aquest punt l'excursió no té cap complicació. Voltem el turó de Puig-rodon per un corriol pel seu costat est i a l'altra banda del turó retrobem la pista forestal. Seguim pista avall, passem per la casa de Vilamitjana i continuem baixant fins a la casa de Serradell, per sort no cal que fem tota la pista ja que aquesta fa zig-zag i hi ha un corriol que la va retallant. Passem per davant la casa del Serradell i finalment arribem a la carretera de Gombrèn a l'alçada de l'Empalme. D'aquí malauradament no hi ha altra opció que seguir per la carretera fins arribar a l'ermita de Sant Llorenç on agafarem el camí ral que ens tornarà a la font del Querol en uns 20 minuts.

Sant Feliu d'Estiula. L'església és a la vora del torrent d'Estiula, afluent del Merdàs on hi havia una vila ja esmentada el 890. L'antiga església data del segle XI, el 1040 consta dedicada a Sant Pere i a partir del segle XVIII a Sant Feliu. Consta d'una sola nau coberta amb volta de canó i acabada amb un absis semicircular. Al segle XVIII s'hi va afegir el campanar, la sagristia i dues capelles.

Sobre Sant Feliu l'Africà (o de Girona). Fou un màrtir gironí mort durant l'última persecució cristiana de Dioclecià. Nasqué a Scillis, prop de Cartago l'últim terç del segle III i cursà els seus estudis Cesarea Maritima, juntament amb Sant Cugat, on té els primers contactes amb cristians. Es converteix ràpidament al cristianisme i és batejat.

El 303, Dioclecià havia donat l'ordre d'extermini dels cristians en la que seria l'última de les grans persecucions contra el cristianisme a l'Imperi romà. A la Tarraconensis, la persecució fou duta a terme pel pretor Dacià. Feliu i Cugat decidiren abandonar Scil•lis, on la persecució encara no havia arribat, disfressats de mercaders i marxar a ajudar els cristians de les zones on la persecució és més dura. Marxen a la Tarraconensis i, mentre Cugat s'adreça cap al Castrum Octavianum (Sant Cugat del Vallès), Feliu arribà a Empúries i d'allí a Girona, on s'establí. Hi promogué la fe cristiana i agafà molt renom entre els habitants de la ciutat fins que les autoritats romanes el detingueren.
Les actes del seu martiri han estat molt adulterades pels cristians amb l'objectiu de fer-lo més admirable. Segons s'hi conta, patí diferents tortures, i després el lligaren a uns cavalls i l'arrossegaren per tot el poble. Diuen les actes que fou guarit miraculosament de les seves ferides i passà a diferents pobles. Quan era a Sant Feliu de Guíxols, li lligaren una roda de molí al coll i el llençaren al mar des de la punta dels Guíxols, però novament per intervenció divina, fou salvat. Finalment la condemna es compleix i és mort sota el suplici d'estirar-li la pell i la carn amb ganxos de ferro.
Feliu va ser enterrat a Girona i sobre el martyrium va aixecar-se la que avui és l'Església de Sant Feliu. El sepulcre i la basílica que s’hauria bastit al damunt van convertir-se, ja durant els segles IV-V, en un dels símbols d’identitat i de prestigi de la ciutat durant l’antiguitat tardana, època en què el centre martirial hauria esdevingut un dels més importants centres de pelegrinatge d’Hispània. Fins i tot el mateix rei visigot Recared (586-601) va regalar al sepulcre del sant una corona votiva d’or. El seu culte, a més, es va difondre amb molta força entre les principals ciutats del sud de la Gàl•lia (Tours i Narbona), d’Hispània (Toledo, Lleó, Xàtiva, Còrdova, Cadis, Saragossa o Sevilla), i, fins i tot, del nord d’Àfrica (Mezloug o Guelma). La veneració que assolí la figura del màrtir gironí en el marc de l’Església hispànica visigòtica (segles VI-VII) es traduí en la composició d’un ric conjunt de textos litúrgics (passió, himne litúrgic, misses, etc.) pensats per a ser llegits durant la commemoració anual del seu martiri (1 d’agost), acabant per esdevenir una de les festivitats més solemnes del calendari litúrgic visigòtic hispànic.



Sant Marc d'Estiula. A penes he pogut trobar informació s'aquesta ermita en runes situada dalt la serra que porta el seu mateix nom. El temple és documentat des del 1672 com a depenent de la parròquia d'Estiula. Es tracta d'un edifici rectangular petit dels que avui en dia a penes se n'aguanten dues parets.

Sobre Sant Marc Evangelista. (En grec: Μάρκος, segle I) és considerat tradicionalment l'autor de l'Evangeli de Marc i venerat com a sant a tota la cristiandat, sol ser identificat com Joan, anomenat Marc. Va acompanyar a Pau de Tars i a Bernabé en el primer viatge de Pau (Fets 13:5), però es va separar d'ells quan van arribar a Pamfília, tornant a Jerusalem (Fets 13:13) (en aquests versicles es fa referència a ell simplement com "Joan". Quan Pau iniciaria el seu segon viatge, va tenir una greu disputa amb Bernabé a propòsit de "Joan, anomenat Marc": Bernabé volia que anés amb ells, però Pau es negava, ja que els havia abandonat en el viatge anterior. Pau i Bernabé van acabar per separar-se, i Marc va acompanyar al segon en el seu viatge a Xipre (Fets

15:37-39).

Al final de la Primera Epístola de Pere, aquest es referix a "el meu fill Marc". Mentre que les esglésies catòlica i ortodoxa interpreten que es tracta d'un fill espiritual (és a dir, que Marc haguera sigut batejat per Pere) o que simplement Pere li tenia molt d'afecte, diversos teòlegs protestants no tenen inconvenient a admetre que podria tractar-se d'un fill físic. No està clar que totes les mencions neotestamentàries facin referència al mateix personatge, encara que sí que pareix el més probable.

Marc és considerat per la tradició cristiana l'autor de l'evangeli que porta el seu nom. Ja que ell no va ser deixeble directe de Jesús, va basar el seu relat en les ensenyances de Pere. L'autor més antic que va assignar a Marc l'autoria d'aquest evangeli va ser Papies de Hieràpolis, en la primera meitat del segle II. Encara que és impossible tindre cap tipus de certesa a aquest respecte, s'ha adduït convincentment que no hi ha cap raó per la qual els primitius cristians hagueren d'adjudicar l'autoria d'aquest evangeli a un personatge fosc que no va ser deixeble directe de Jesús, en compte d'atribuir-li-la a un dels apòstols.

Segons la tradició, Marc va predicar l'evangeli a Alexandria, on va realitzar diversos miracles i va establir una església, anomenant un bisbe, tres preveres i set diaques. També es diu que va ser martiritzat allí cap a l'any 68, i que els seus assassins van tractar de cremar el seu cos, sense aconseguir-ho. Els cristians d'Alexandria van rescatar el seu cos, el van embolicar i li van donar sepultura en la part oriental de l'església que havien construït. L’any 828, les relíquies atribuïdes a Sant Marc van ser robades d'Alexandria per navegants italians, que les van portar a Venècia, on es conserven a la basílica de Sant Marc.

S'associa a Sant Marc amb el lleó perquè el seu evangeli comença parlant del desert, i el lleó era considerat el rei del desert i perquè el seu evangeli comença parlant del riu Jordà i als seus voltants hi havia moltes feres, entre elles el lleó. L'Església catòlica celebra la seva festa el 25 d’abril.

Sant Quintí de Puig-rodon. Església també abandonada i en runes com en el cas anterior situada en un contrafort de la serra de Sant Marc al costat de la casa de can Bac. És un edifici romànic del segle XII, la parròquia la donà al monestir de Ripoll l'any 1096 el comte Bernat II de Besalú. La part més externa de l'edifici és dels segles XVII i XVIII, es tracta d'un conjunt format per la rectoria, capelles laterals i campanar a l'extrem de llevant acabat amb teulat de doble vessant amb dos pisos de finestres, també té un absis acabat amb una cornisa.

Sobre Sant Quintí (mort ca. 287). Va ser un cristià romà, mort màrtir i venerat com a sant. No es coneixen molts detalls sobre la seva vida; s'afirma que era el fill d'un senador romà anomenat Zenó i que fou martiritzat a la Gàl•lia, on va viatjar com a missioner en companyia de sant Llucià de Beauvais. Quintí es va establir a Amiens, on va realitzar múltiples miracles. Degut a les seves activitats com a predicador, fou detingut pel prefecte romà Rictiovarus, posteriorment torturat i finalment conduït a Augusta Veromandourum (actualment Saint-Quentin). Allà va romandre en una presó, on fou decapitat i tirat al riu Somme. Les seves restes foren recuperades pels cristians i la seva tomba esdevingué un lloc important de peregrinatge, per aquest motiu el culte a sant Quentin ha estat important en el transcurs de l'Edat Mitjana, en particular al Nord de França.



Sant Llorenç de Campdevànol. La funció parroquial de Sant Llorenç consta en les llistes del bisbat de Vic des de l’any 1075, fet que indica la seva existència amb anterioritat a aquesta data. En els segles XI i XII surt esmentada com a “St. Laurencio de Campo Avandali » o « Vanalo ».

Sant Llorenç de Campdevànol patí la primera destrucció parcial al segle XVII; en restà solament de la primitiva església romànica, part del campanar i bona part dels murs. L’any 1674 fou reedificada; es conservà part del campanar, i als murs que restaren en peus s’hi afegiren la nova construcció d’una capella a la cara sud, dues a la cara nord i la sagristia. La teulada es va fer amb arc apuntat, es recobrí la pedra dels interiors amb decoracions de guix i se suprimí l’absis. Durant la Guerra Civil (1936-39) les tropes republicanes van cremar part de la rectoría i van deixar l’església plena d’armament i municions, que posteriorment van retirar les tropes franquistes, les quals, per evitar el perill d’aquesta actuació, van incendiar el temple. Així quedà destruïda la major part de la teulada i de les parets de la cara oest i nord, així com la rectoria.

L’any 1990 el bisbat de Vic va fer donació del recinte a la familia Capdevila, que la rehabilità: acabà el campanar amb les arcuacions llombardes i plafons del segon pis, i la coberta a quatre aigües, conservà els murs de pedra i reedificà les parets de les cares oest i nord, així com la teulada i el sostre de la capella sud.

Sobre Sant Llorenç de Roma (Laurentius en llatí). Fou un dels set diaques de Roma, ciutat en la que fou martiritzat en una graella l'any 258. Venerat com a sant per totes les confessions cristianes, la seva festivitat se celebra el 10 d'agost dia que segons la tradició fou martiritzat. La tradició situa el seu naixement a Osca, a la Tarraconensis. Fou ordenat diaca i encarregat d'administrar els béns de l'Església i tenir cura dels pobres, per això es considera un dels primers arxivers i tresorers de l'Església i és el patró dels bibliotecaris.


Sant Llorenç és un dels sants més àmpliament venerats per l'Església Catòlica Romana. El seu martiri succeí al principi de la història de l'Església i per això moltes altres tradicions cristianes també el veneren. És patró de la ciutat d'Osca, on es creu que van néixer i a Roma on va morir. Llorenç fou enterrat a la Via Tiburtina, a les catacumbes de Ciríaca. Constantí I el Gran féu construir-hi un petit oratori en honor al màrtir, que es convertí en punt de parada dels itineraris de peregrinació a les tombes dels màrtirs romans al segle VII. El papa Damas I reconstruí l'església, coneguda actualment com a Basilica di San Lorenzo fuori le Mura. Al lloc del martiri hi trobem la Basilica di San Lorenzo in Panisperna i on es va dictar sentència, a l'antic temple romà d'Antoni i Faustina, al Fòrum, s'aixecà l'església de San Lorenzo in Miranda.


El sant és patró d'algunes poblacions a Catalunya; és l'advocat del foc i dels oficis que treballen amb el foc com els forners, terrissers o vidriers, per tal de demanar-li protecció davant els incendis. També se l'invoca per tal de demanar protecció contra els incendis als boscos, habituals en l'època de la seva festivitat. La seva festa s'escau quan hi ha la pluja d'estels de les Perseides, coneguda popularment com a Llàgrimes de Sant Llorenç.

Itinerari 4. Sant Martí d'Armàncies, Sant Pere d'Aüira, Sant Cristòfol (Campdevànol, Ripollès)

Temps: 4 h.

Nivell: Baix.

L'excursió. Sortim de Campdevànol en direcció a Ribes de Freser pel carrer que corre paral·lel a la carretera pel seu costat esquerre, fins arribar a la colònia Molinou. Travessem la carretera i agafem la pista que puja fins la casa del Molinou durant un 100 metres i la deixem per seguir un corriol que hi ha a la nostra esquerra passant una porta de fusta. El corriol segueix paral·lel a la carretera però uns metres més elevat i en uns 5 minuts arribem ja a Sant Martí d'Armàncies.

Deixem St.Martí d'Armàncies i seguim per la pista fins la colònia Pernau on seguim per la carretera uns 150 mts fins que trobem un pont metàl·lic per a vianants a la nostra esquerra. Travessem el Freser i tot seguit passem pel costat de la casa de Rotllan. Just darrera la casa prenem la pista que surt travessant la via del tren per sota i la seguim fins a trobar una pista amb més bon estat que ve de la colònia Herand. Prenem la pista cap amunt (a l'esquerra) i resseguim tota la raconada de la muntanya fins a trobar una corba pronunciada on un indicador ens assenyala el Pla de la Tomba a uns 10 minuts. Ascendim fins al Pla de la Tomba des d'on tenim una visió privilegiada de la Vall del Freser, al nord el Baiell i Campelles, a l'est Taga i Sant Amand i al sud Campdevànol. Des d'aquí, per un camí que planeja per dins el bosc en direcció sud-oest, en uns 30 minuts arribarem a Sant Pere d'Aüira.

A la sortida de Sant Pere d'Aüira prenem la pista en direcció al coll de la Batalla. A la primera corba tancada de la pista principal surt una pista secundaria que prendrem i seguirem durant uns metres fins a trobar una altra pista molt desdibuixada que baixa a la nostra esquerra. Prenem la pista i la seguim avall durant uns minuts fins que s'acaba convertint en un corriol que segueix el curs d'un rec que creua diverses vegades fins que en pocs minuts desemboca a un altre corriol més fresat. El nou corriol al que hem arribat va del coll de la Batalla al coll de Casals, el seguirem cap a l'esquerra per anar cap al coll de la Batalla, es tracta d'un tram bonic, planer i fresc inclús a l'estiu.

Al coll de la Batalla ens afegirem al GR-3 que ja no deixarem fins a Campdevànol. Prenem el camí que surt del coll en direcció sud per un bon pujador que ens farà suar una miqueta. Un tros més amunt el camí vira a sud-est per vorejar el Puig de la Batalla pel seu costat de llevant i finalment agafem la carena que seguirem fins a sobre cal Xandri. En aquest punt el camí tomba a la dreta i tenim vista sobre la vall del Merdàs, passem per cal Xandri, baixem fins al collet de Puigcorber i finalment arribem a l'esglèsia de Sant Cristòfol, avui en dia adossada al cementiri. Passem per sota el túnel que queda sota la rectoria i entrem a Campdevànol en direcció al centre i després on hem deixat el cotxe.

En total unes 4 hores de caminar (parades incloses) sense massa dificultats.

Sant Martí d'Armàncies. Es tracta d'una petita església situada entre les antigues colònies de Molinou i de Pernau, que es va construir al segle XVII, gràcies al permís concedit pel bisbe de Vic, fra Andreu de Sant Jeroni, el 28 de novembre de 1619. Amb el temps, deixà de ser parròquia i passà a dependre de l'església de Sant Cristòfol de Campdevànol. És un edifici format per una sola nau. Del mateix pla de la façana principal, en segueix el campanar, format per dos arcs. L'estructura és de murs de càrrega de pedra, amb contraforts. La coberta és a dos vessants de teula de ceràmica, i la façana està arrebossada però no pintada.

Sobre Sant Martí veure nota en l'itinerari 2.

Sant Pere d'Aüira. La parròquia de Sant Pere d'Aüira , és coneguda des de l'any 1150. En les primeres llistes de parròquies de la diòcesi de Vic, dels segles XI i XII, apareix esmentada com "Sto. Petro de Auire" o "Auira". L'església actual fou reconstruïda al principi del segle XIII i consagrada el 6 de juny de 1235 pel bisbe de Vic, Bernat Calbó. És un senzill edifici d'una nau rectangular amb volta de canó, acabada en un absis semicircular , el qual s'obre directament a la nau. Junt a l'obertura de l'absis , a cada costat de la nau hi ha dues capelles de planta rectangular, les quals donen a l'església una planta en forma de creu llatina.

El temple és il·luminat per dues finestres, una al fons de l'absis i una altra a la façana migjorn, on hi ha oberta la porta , molt simple, coberta amb un arc de mig punt. Cadascuna de les dues capelles té dues espitlleres que completen la il·luminació de l'edifici.

Sobre Sant Pere Apòstol. Segons el Nou Testament, Simó Pere (en arameu Xim'on kēfa, ܫܡܥܘܢ ܟܐܦܐ i en grec Σίμων ὁ Κηφᾶς Quefes, o Πέτρος Petros) conegut com Sant Pere o Quefes (Betsaida, Galilea, ? - Roma, c.64/67) fou un dels Dotze Apòstols de Jesús de Natzaret i es convertí en el primer Cap del Cristianisme. És venerat com a sant en tota la cristiandat.  Originari de Betsaida, se n'anà a viure a Cafarnaüm on treballava com a pescador al Llac Tiberíades acompanyat del seu germà Andreu; va ser un dels primers deixebles de Jesús i ho va abandonar tot per seguir el Messies. Després d'haver evangelitzat Antioquia, la regió del Pont, Galàcia, Bitínia i Capadòcia, hauria marxat a Roma, n'hauria esdevingut el primer bisbe i hauria mort com a màrtir a l'emplaçament del Vaticà. Morí crucificat de cap per avall per no considerar-se digne de morir en la forma que ho féu el Senyor. Segons la tradició popular, Sant Pere seria el guardià de les portes del Paradís, per això se'l representa amb unes claus a la mà.

Sant Cristòfol. A la fi del segle XVII es va construir una nova església parroquial entre la de Sant Cristòfol de Campdevànol, anomenada "la Vella", i la població moderna, que fou consagrada l'any 1701. Els motius cal buscar-los en la situació geogràfica, més propera al nou nucli de població situat en el punt de trobada de les valls dels rius Freser i Merdàs, i també per causa de les reduïdes dimensions de l'església antiga. Consta d'una nau rectangular i capelles laterals, un petit campanar de base quadrada i rectoria adossada. S'hi féu missa fins al 1885, any en què es beneí l'església actual, situada dins el nucli urbà, també dedicada a Sant Cristòfol. Sota la rectoria hi ha un pas obert, que es va fer per conservar l'antic camí ramader que venia de Ripoll i seguia cap a Ribes de Freser.

Sobre Sant Cristòfol. Cristòfol de Lícia (del grec Χριστόφορος, "que porta Crist"), tot i la veneració que té a tota la cristiandat i la seva popularitat, és un sant llegendari, l'existència del qual és improbable. La tradició catòlica, el descriu com un gegant cananeu, que abans de la seva conversió al cristianisme ajudava els viatgers a travessar un perillós gual portant-los sobre els seus muscles; vivia sol al bosc de la vora i es deia Reprobus. Altres tradicions situen el lloc a Lícia. La llegenda afirma que en una ocasió, va ajudar un nen a creuar el riu; sorprés pel pes de l'infant, major a cada pas que feia, el nen, que era Jesús, li va dir que era perquè portava sobre la seva esquena els pecats de tot el món. Després d'això va batejar el gegant i li va encomanar la prèdica. 

Sant Cristòfol va ser venerat com un dels Catorze Sants Auxiliadors, especialment com a protector contra la pesta: això va fer que, durant l'Edat mitjana, a moltes esglésies europees es pintés un gran Sant Cristòfol a l'entrada, vora les piles d'aigua baptismal, per evitar-ne el contagi. Per haver portat el Nen Jesús és sant patró dels xòfers i conductors. Al febrer de 1969, Pau VI va ordenar revisar el calendari litúrgic per a suprimir-ne les festivitats dels sants de l'existència dels quals no hi haguera proves i fou eliminat del santoral. Es va mantenir, però, el dret a la seva representació iconogràfica i veneració per raons històriques.

Itinerari 3. Santuari de Falgars, Monestir de Santa Maria i Sant Miquel de Lillet (La Pobla de Lillet, Berguedà)

Temps: 5 h.

Nivell: Mig-alt.

L'excursió. Sortim de La Pobla de Lillet (alt. 830 mts) a les 8 en punt, travessem el pont vell sobre el Llobregat i just després anem a l'esquerra. Poc després de passar a l'altura del pont nou prenem un corriol a la dreta, marcat amb vermell i blanc corresponent al GR-4, que seguint la carena en direcció sud-oest ens portarà en una hora al Santuari de la Verge de Falgars. Aquest primer tram transcorre per dins un bosc de pins i roures amb algun faig de forma esporàdica i sotabosc de boixos. A les 9 en punt, mentre toca el campanar, arribem al Santuari (alt. 1.279 mts).

De La Pobla a Falgars pels graus amb el Pedraforca al fons.

Entrada a una de les mines del Catllaràs.

Sortim del Santuari en direcció a la collada de Falgars on deixarem el GR-4 i prendrem un corriol marcat de groc que surt en direcció est per anar virant cap a sud-oest cap a la baga de Vallfogona. Passada la casa de Vallfogona perdem les marques, probablement degut a la neu, i avancem orientativament fins al capdavall de la Canalassa on tornem a trobar la pista per deixar-la immediatament altre cop seguint marques grogues. Pugem per la baga, caminem entre pins i faigs, passem per davant de l'entrada d'una mina (testimoni del passat miner de la serra del Catllaràs) i seguim pujant fins a Prat Gespador (o Xispador) on trobem novament una pista forestal. Deixem la pista i seguim un corriol amb marques grogues i blanques corresponents al PR C-52 fins passar per darrera la Roca del Joc (el punt més alt del recorregut, entorn una altitud de 1.600 mts).

Taga, St.Amand i el Pedró de Tubau des del Roc de la Lluna.

Falgars en primer terme, amb el Pedraforca i el Cadí.

La Pobla des de la Roca de la Lluna.

Comencem el descens i al cap de poc ens unim a la pista que baixa de Prat Gespador i la seguim fins al trencall del Roc de la Lluna on pujarem al mirador i farem una aturada, són les 11:35. La vista és impressionant, a tramuntana, el Cadí i el Moixeró; a llevant, Montgrony, Puigmal, Taga i el Pedró de Tubau; a migdia, la serra del Catllaràs; i a ponent, Pedraforca, Rasos de Peguera i Ensija. Reprenem el descens a les 11:50, lleugers perquè el temps se'ns tira al damunt, en 10 minuts som al Xalet del Catllaràs, obra de Gaudí. Sense deixar en cap moment de seguir el PR C-52 (hi ha altres marques només grogues que porten directament a La Pobla) seguim avançant molt propers a la carena, en direcció nord-est. Poc més tard trobem les ruïnes del Castell de Lillet (12:25), l'ermita de Sant Miquel i el Monestir de Santa Maria de Lillet (12:40). D'aquí, avançant cap a ponent, en 20 minuts a peu pla, arribem novament a La Pobla (ruta realitzada el 16 de gener del 2010).

El Santuari de Falgars. Ermita dedicada a la Verge de Falgars i situada a la serra del mateix nom, a 1.288 mts d'altitud. L'ermita primitiva seria d'estil romànic (en la porta resta inscrit l'any 1049). L'any 1120 els seus propietaris donaren l'església i l'alou amb tots els seus drets al Monestir de Sant Llorenç i a partir de 1288 passà a dependre de la parròquia de St.Cristòfor de Vallfogona. L'any 1646 s'inicià la construcció de l'actual església (existeixen encara restes de parets de la primitiva) i l'any 1739 es construí l'altar major, d'estil barroc, i les capelles laterals dedicades als Sants Metges i al Sant Crist.

La Verge de Falgars. La imatge del santuari és de principis del gòtic i esculpida en alabastre. Conta la llegenda que un bou i un pastor trovaren una imatge de la Mare de Déu enmig d’unes falgueres. A mitja obaga de Falgars hi ha restaurada la cova on es trobà la Verge primitiva, que fou portada al Monestir de la Pobla de Lillet fins que li fou edificada una capella en el lloc actual. La Verge es mostra donant el pit al seu fill.

Sant Miquel de Lillet. Es troba a uns 150 mts del Monestir de Santa Maria de Lillet. L’altar conté una inscripció de consagració datada l’any 1000, el primer document on apareix esmentada és de l’any 1166. Es tracta d’un curiós edifici de planta circular (4,7 mts de diàmetre interior) amb un absis semicircular. L’edifici no té cap finestra, el mur és coronat amb carreus petits que alternen amb espais buit i al voltant té un fris de pedres verticals. La portalada està coronada amb un arc adovellat de mig punt.

Sobre Sant Miquel veure nota en l'itinerari 2.

Monestir de Santa Maria de Lillet. Monestir dedicat a la Mare de Déu, situat a un parell de quilòmetres vers llevant de la Pobla i fou de gran importancia per l’Alt Berguedà. El monestir està documentat ja a l’any 819, i al 833 es va consagrar l’església primitiva dedicada a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan del Castell de Lillet. Al s.XI s’hi establí una petita comunitat formada per un prior i cinc canonges agustinians i la vitalitat de la parròquia fou molt intensa durant dos segles fins que a mitjan s.XIV es construí una nova església a la Pobla. Tot i això la canònica conservà una activitat important fins que es secularitzà a finals del s.XVI i passà a formar part d’una comunitat de beneficiaris sota l’autoritat d’un paborde.

L’església és d’estil romànic, planta de creu llatina i un claustre de planta quadrada una mica posterior a l’església. Fou edificada en bona part al s.XI, formada per una sola nau i un ampli transsepte. La capçalera, més tardana, consta d’un absis central i d’una absidiola al sud. Al s.XIV es va construir al braç nord del transsepte un portal gòtic per substituir el mur de ponent. Les reformes continuaren fins al s.XVIII amb obertura de capelles laterals, decoració i inclús la construcció d’una nova volta i un cimbori.

Xalet del Catllaràs. És reconegut com a obra de Gaudí tot i que no hi ha cap document que en demostri l’autoria, sembla ser Eusebi Güell, Comte de Güell (mecenes de Gaudí) li encarregà l’obra. El motiu ve de les necessitats d’energia per la producció de ciment a la fàbrica que Asland (del Comte de Güell) estava construint al Clot del Moro (1901-1904). Aquestes necessitats havien de ser cobertes pel carbó extret de les mines del Catllàras que eren distants del Clot del Moro i també de La Pobla, això féu necessaria la construcció d’un habitatge per als tècnics i altre personal que hi treballava.

Aspecte del xalet a principis del segle XX

Güell li encarregà l’obra a Gaudí probablement al 1901, la construcció començà al 1902 i es dugué a terme en dues fases degut a les condicions climàtiques. Els treballs es completaren l’any 1903. Després d’un període d’intensa activitat productiva a les mines, l’any 1932 el xalet fou cedit a l’Ajuntament de La Pobla. Posteriorment, degut a la inestabilitat política, als nous conceptes estètics i a la guerra civil, el xalet va viure un deteriorament evident. Ja al 1971 si van realitzar reformes, entre elles l’eliminació de l’escala (element central de la façana) per una altra sense relació amb el projecte original.

Itinerari 2. Sant Martí i Sant Miquel del Corb (Les Preses, Garrotxa)

Temps: 3h 30min.

Nivell: Fàcil.

L'excursió. Sortim a les 08:30, de la GIV-5242 (a només 3 km de Les Preses, alt. 500mts). Marxem en sentit sud per una pista i en aproximadament 15 minuts assolim l'ermita de Sant Martí del Corb. Seguim la pista ara en direcció oest, passem la casa de l'Antiga i en aproximadament 20 minuts més, arribem a Sant Miquel del Corb. Deixem l'ermita pel seu costat sud per un corriol que es manté pla i anem girant primer cap a l'oest i finalment nord-oest fins la casa del Racó (09:45). Fins aquest moment el camí ha transcorregut bàsicament per una fageda al sotabosc de boixos i també amb presència abundant de teixos i grèvols. Sobrepassada la casa del Racó virem i agafem la carena en sentit sud per pujar al mirador de Xenacs, ara tenim vista sobre Les Preses, la fageda ha deixat pas a les alzines i al sotabosc apareix també amb abundància el boix marí. Arribem al mirador de Xenacs (alt. 842 mts; 10:15) on fem una petita aturada per mirar el paisatge i en uns minuts reprenem la marxa cap al Puig Rodó on arribem a les 10:30. Puig Rodó és el cim del dia (alt. 907 mts) i un gran mirador sobre tot el Pirineu oriental (del Puigmal al Canigó, Comanegra, Bassegoda, també Puigsacalm, ...).

El Puigsacalm.

Olot i els seus volcans. Al fons el massís del Canigó i el Comanegra.

La serra del Corb (Marboleny) des del Puig Rodó i fins a Roca Lladre.

Després d'una aturada per esmorzar a les 10:50 seguim la ruta per sobre els cingles del Corb, planejant, en direcció Roca Lladre. Abans d'arribar a Roca Lladre, en un collet, trobem un indicador apuntant al nord anomenat Baixant den Camps i per aquesta baga (novament dins la fageda) iniciem un descens amb bastant pendent al capdamunt i que després es suavitza que en uns 30 minuts ens portarà de nou a Sant Martí del Corb i d'allí a on hem deixat el cotxe (12:00).

En total 3h 30 min (aturades incloses), ruta senzilla, curta i amb unes vistes sobre el Pirineu oriental i els volcans de la garrotxa esplèndides. Tot el camí està senyalitzat amb marques de pintura groga als arbres (ruta realitzada el 09 de gener del 2010).

Sant Martí del Corb (dedicada a Sant Martí de Tours). Situada en els vessants septentrionals de la serra del Corb (serra de Marboleny), en el municipi de les Preses. Es tracta d'un edifici petit, amb porxo i campanar d'espadanya.

Sobre Sant Martí de Tours. La seva llegenda es remonta a l'any 337 quan, prop de la porta de la ciutat francesa d'Amiens, Martí (que era soldat romà) es trobà un pobre tremolant de fred. Martí esquinçà la seva capa per la meitat i n'hi donà una peça. La següent nit, Jesucrist se li aparegué vestit amb la capa esquinçada per agrair-li el seu gest amb el pobre. D'ençà d'aquest fet, Martí deixà la vida militar, fou batejat, i l'any 370 fou nomenat bisbe de Tours. Morí l'any 397 i la seva vida fou escrita probablement aquell mateix any per l'escriptor Sulpici Sever fet que contribuí a la difusió de la seva devoció i presència a la cultura popular. La seva festivitat es celebra l'11 de novembre.

Sant Miquel del Corb (dedicada a Sant Miquel). Molt propera a Sant Martí del Corb, lleugerament més a l'oest. Sembla que havia estat la parròquia primitiva, és molt probablement pre-romànica i el seu absis és rectangular. Està documentada en documents dels segles XIII i XIV.

Sobre Sant Miquel. Juntament amb Sant Rafel i Sant Gabriel, són els tres arcàngels. Per tant, no es tracta d'uns sants amb hagiografia... amb història en la història. Es tracta de figures teològiques que sorgeixen de la mitologia bíblica. Filològicament la terminació "el" ens refereix a Elhoim, un dels noms de Déu en la tradició bíblica. Els Àngels són, en la Sagrada Escriptura, el signe de la presència propera de Déu. Sant Gregori el Gran, Papa, escrigué una homilia sobre els evangelis on afirma que "àngel és nom d'ofici, no de naturalesa". En aquesta mateixa homilia parlant dels tres arcàngels afirma que "Miquel" significa "Qui com Déu?", "Gabriel" vol dir "Força de Déu" i Rafel "Medicina de Déu". Sempre que es realitza quelcom que demana un poder extraordinari, és enviat Miquel, perquè tant pel seu nom com per la seva obra, es doni a entendre que ningú no pot fer allò que només pot fer Déu (Llibre 2, homilia 34). Sant Miquel és doncs, el defensor de les fúries infernals, segons els pastorets de Folch i Torres.

Generalment es representa amb una armadura i una llança o espasa amenaçant el mal. La seva festivitat es celebra el 29 de setembre.

Itinerari 1. Santa Magdalena de Cambrils (Vallfogona de Ripollès, Ripollès)

Temps: 5h 10min (6h 10min si es torna a coll de Canes a peu).
Nivell: Mig.

L'excursió. Sortida des del coll de Canes (1.120 mts) seguint la carena en sentit S (marques grogues i blanques del PR-59 (08:10) fins a Santa Magdalena de Cambrils (10:00). Després d'una aturada per esmorzar (10:20) prosseguim per la carena, ara en sentit E seguint encara les marques del PR-59. Al cap d'una estona se'ns uneixen també les marques vermelles i blanques del GR-3 fins arribar al coll de Milany. Ens desviem un moment i pugem fins les restes del castell (1.533 mts; 11:45) on fem un segon descans. Finalment (12:05) reprenem la baixada cap a Vallfogona on arribem a les 13:20 seguint el GR-3 des del coll de Milany. Un cop a Vallfogona si no s'ha previst un cotxe per tornar a coll de Canes, s'hi pot tornar a peu amb una hora més.

El Pedraforca i la lluna plena des del coll de Canes.

En total 5h 10min (incloent descansos). Pràcticament tot el recorregut transcorre per dins de fagedes, seguint la carena i amb uns desnivells molt suaus. És una excursió sense cap tipus de dificultat tot i que cal tenir en compte pels no avesats a la muntanya que pot ser un pèl llarga (ruta realitzada el 02 de gener del 2010).

Santa Magdalena de Cambrils (dedicada a Sta.Maria Magdalena). Probablement edificada al segle XIII, en els arxius parroquials hi ha referències al seu culte entre els segles XVI a XVII. L'edifici està format per una petita nau rectangular amb volta de canó i un petit atri coronat amb un campanar d'espadanya.

Sobre Santa Maria Magdalena. El seu nom deriva de Magdala, població situada sobre la riba occidental del mar de Galilea, al nord de la ciutat de Tiberíades. Va formar part dels deixebles de Jesucrist, fou present en el moment de la seva mort i la matinada del dia de Pasqua va ser la primera de veure el Senyor ressucitat d'entre els morts. Fou bàsicament a partir del segle XII quan el seu culte es difongué per l'Església occidental.

"La història de Maria de Magdala ens recorda a tots una veritat fonamental: és deixeble del Crist el qui, en l'experiència de la debilitat humana, ha tingut l'humilitat de demanar-li ajuda, ha estat curat per ell, i l'ha seguit d'aprop, convertint-se en testimoni de la potència del seu amor misericordiós, que és més fort que el pecat i la mort". Benet XVI, 23/07/2006.

Castell de Milany. Situat sobre la serra del mateix nom, separa els termes de Vallfogona i Vidrà. És un punt dominant i estratègic, amb visió al nord des del Cadí al Canigó, al sud de la Plana de Vic i el Lluçanès i a l'est sobre la Garrotxa. Actualment en ruïnes, apareix citat per primera vegada l'any 962. El castell fou regit primer pels comtes de Besalú i posteriorment pels vescomtes de Bas i fou abandonat quan l'any 1470 fou pres per Francesc Verntallat en la guerra dels remences.