Nivell: Mig.
L'excursió. Sortim de la font del Querol, on s’arriba en uns 3 km des de Campdevànol en direcció a Gombrèn. Travessem el prat per apropar-nos a la falda de la muntanya i prenem un corriol que s’endinsa al bosc en diagonal cap a la nostra esquerra. Pugem uns 20 minuts per la baga de Querol seguint marques de color groc fins que arribem al capdamunt del serrat on sortim del bosc al mateix temps que s’aixeca el sol. Ara el camí planeja fins la casa de Gusacs, on les ovelles inquietes esperen que les deixin sortir del tancat i ja hi ha qui treballa carregant un carro d’herba.
Passada la casa de Gusacs ens enfilem fins el coll de la Mosquera i en arribar-hi ens decantem a la nostra esquerra per seguir planejant fins al collet de Daguí on comencem el descens i en uns 20 minuts arribem al gorg del Colomer.
Deixem enrere el gorg del Colomer per pujar fins la pista forestal que ens queda uns metres més amunt. A partir d’aquest punt seguirem marques blanques i verdes i sense deixar en cap moment la pista forestal arribem a Sant Feliu d’Estiula en mitja hora des del gorg (1 h 30 min des de la font del Querol).
A la sortida d’Estiula prenem la pista que surt de darrera l’església més o menys en direcció oest i que voreja el camp que hi ha al costat de l’església. Seguim per la pista 15 o 20 minuts fins a creuar la pista que uneix l’Oró i la Garsa. Prenem la nova pista en direcció nord i uns minuts més tard, abans d’arribar a la Garsa, trobem una nova pista a l’esquerra que seguirem 5 o 10 minuts fins arribar al collet del Reixac. Aquest tram tot i que pugui semblar complicat és molt senzill de seguir amb l’ajuda del mapa.
Al collet del Reixac prenem un corriol en direcció nord-oest per pujar fins al pla de les Bigues. El camí no triga a desdibuixar-se i pocs minuts més tard s’ha convertit en un camp a través. Sortosament no m’he desviat massa i he trobat la pista del pla de les Bigues només a un centenar de metres del pla. En arribar al pla de les Bigues, just a la carena, surt novament un corriol en direcció nord-oest ara marcat amb pintura blava que seguirem una estona. Passem per les ruïnes de la casa de les Ajagudes i pocs minuts més tard canviem de direcció per prendre en direcció nord el camí que ens mena a la carena de la serra de Sant Marc on tindrem unes bones vistes de Gombrèn, Montgrony i el Costa Pubilla. Aquest últim camí no està marcat però està en bon estat i és fàcil d'identificar ja que creua clarament el principal per on veníem des del pla de les Bigues. Un cop a la carena la seguim en direcció Campdevànol lleugerament decantats pel costat sud i finalment arribem a les restes de l'ermita de Sant Marc.
De l'ermita de Sant Marc seguim baixant per la carena en direcció est fins que estem just a sobre la casa de Sant Marc, un cop aquí el camí gira al nord en zig-zag i en un tram molt curt baixem fins al pla de la casa. De la casa cap avall seguim encara marques vermelles que en molt poca estona ens duen fins a la casa de can Bac i a les restes de Sant Quintí de Puig-rodon amb el Taga i Sant Amand de fons.
A partir d'aquest punt l'excursió no té cap complicació. Voltem el turó de Puig-rodon per un corriol pel seu costat est i a l'altra banda del turó retrobem la pista forestal. Seguim pista avall, passem per la casa de Vilamitjana i continuem baixant fins a la casa de Serradell, per sort no cal que fem tota la pista ja que aquesta fa zig-zag i hi ha un corriol que la va retallant. Passem per davant la casa del Serradell i finalment arribem a la carretera de Gombrèn a l'alçada de l'Empalme. D'aquí malauradament no hi ha altra opció que seguir per la carretera fins arribar a l'ermita de Sant Llorenç on agafarem el camí ral que ens tornarà a la font del Querol en uns 20 minuts.
Sant Feliu d'Estiula. L'església és a la vora del torrent d'Estiula, afluent del Merdàs on hi havia una vila ja esmentada el 890. L'antiga església data del segle XI, el 1040 consta dedicada a Sant Pere i a partir del segle XVIII a Sant Feliu. Consta d'una sola nau coberta amb volta de canó i acabada amb un absis semicircular. Al segle XVIII s'hi va afegir el campanar, la sagristia i dues capelles.
Sobre Sant Feliu l'Africà (o de Girona). Fou un màrtir gironí mort durant l'última persecució cristiana de Dioclecià. Nasqué a Scillis, prop de Cartago l'últim terç del segle III i cursà els seus estudis Cesarea Maritima, juntament amb Sant Cugat, on té els primers contactes amb cristians. Es converteix ràpidament al cristianisme i és batejat.
El 303, Dioclecià havia donat l'ordre d'extermini dels cristians en la que seria l'última de les grans persecucions contra el cristianisme a l'Imperi romà. A la Tarraconensis, la persecució fou duta a terme pel pretor Dacià. Feliu i Cugat decidiren abandonar Scil•lis, on la persecució encara no havia arribat, disfressats de mercaders i marxar a ajudar els cristians de les zones on la persecució és més dura. Marxen a la Tarraconensis i, mentre Cugat s'adreça cap al Castrum Octavianum (Sant Cugat del Vallès), Feliu arribà a Empúries i d'allí a Girona, on s'establí. Hi promogué la fe cristiana i agafà molt renom entre els habitants de la ciutat fins que les autoritats romanes el detingueren.
Les actes del seu martiri han estat molt adulterades pels cristians amb l'objectiu de fer-lo més admirable. Segons s'hi conta, patí diferents tortures, i després el lligaren a uns cavalls i l'arrossegaren per tot el poble. Diuen les actes que fou guarit miraculosament de les seves ferides i passà a diferents pobles. Quan era a Sant Feliu de Guíxols, li lligaren una roda de molí al coll i el llençaren al mar des de la punta dels Guíxols, però novament per intervenció divina, fou salvat. Finalment la condemna es compleix i és mort sota el suplici d'estirar-li la pell i la carn amb ganxos de ferro.
Feliu va ser enterrat a Girona i sobre el martyrium va aixecar-se la que avui és l'Església de Sant Feliu. El sepulcre i la basílica que s’hauria bastit al damunt van convertir-se, ja durant els segles IV-V, en un dels símbols d’identitat i de prestigi de la ciutat durant l’antiguitat tardana, època en què el centre martirial hauria esdevingut un dels més importants centres de pelegrinatge d’Hispània. Fins i tot el mateix rei visigot Recared (586-601) va regalar al sepulcre del sant una corona votiva d’or. El seu culte, a més, es va difondre amb molta força entre les principals ciutats del sud de la Gàl•lia (Tours i Narbona), d’Hispània (Toledo, Lleó, Xàtiva, Còrdova, Cadis, Saragossa o Sevilla), i, fins i tot, del nord d’Àfrica (Mezloug o Guelma). La veneració que assolí la figura del màrtir gironí en el marc de l’Església hispànica visigòtica (segles VI-VII) es traduí en la composició d’un ric conjunt de textos litúrgics (passió, himne litúrgic, misses, etc.) pensats per a ser llegits durant la commemoració anual del seu martiri (1 d’agost), acabant per esdevenir una de les festivitats més solemnes del calendari litúrgic visigòtic hispànic.
Sant Marc d'Estiula. A penes he pogut trobar informació s'aquesta ermita en runes situada dalt la serra que porta el seu mateix nom. El temple és documentat des del 1672 com a depenent de la parròquia d'Estiula. Es tracta d'un edifici rectangular petit dels que avui en dia a penes se n'aguanten dues parets.
Sobre Sant Marc Evangelista. (En grec: Μάρκος, segle I) és considerat tradicionalment l'autor de l'Evangeli de Marc i venerat com a sant a tota la cristiandat, sol ser identificat com Joan, anomenat Marc. Va acompanyar a Pau de Tars i a Bernabé en el primer viatge de Pau (Fets 13:5), però es va separar d'ells quan van arribar a Pamfília, tornant a Jerusalem (Fets 13:13) (en aquests versicles es fa referència a ell simplement com "Joan". Quan Pau iniciaria el seu segon viatge, va tenir una greu disputa amb Bernabé a propòsit de "Joan, anomenat Marc": Bernabé volia que anés amb ells, però Pau es negava, ja que els havia abandonat en el viatge anterior. Pau i Bernabé van acabar per separar-se, i Marc va acompanyar al segon en el seu viatge a Xipre (Fets
15:37-39).
Al final de la Primera Epístola de Pere, aquest es referix a "el meu fill Marc". Mentre que les esglésies catòlica i ortodoxa interpreten que es tracta d'un fill espiritual (és a dir, que Marc haguera sigut batejat per Pere) o que simplement Pere li tenia molt d'afecte, diversos teòlegs protestants no tenen inconvenient a admetre que podria tractar-se d'un fill físic. No està clar que totes les mencions neotestamentàries facin referència al mateix personatge, encara que sí que pareix el més probable.
Marc és considerat per la tradició cristiana l'autor de l'evangeli que porta el seu nom. Ja que ell no va ser deixeble directe de Jesús, va basar el seu relat en les ensenyances de Pere. L'autor més antic que va assignar a Marc l'autoria d'aquest evangeli va ser Papies de Hieràpolis, en la primera meitat del segle II. Encara que és impossible tindre cap tipus de certesa a aquest respecte, s'ha adduït convincentment que no hi ha cap raó per la qual els primitius cristians hagueren d'adjudicar l'autoria d'aquest evangeli a un personatge fosc que no va ser deixeble directe de Jesús, en compte d'atribuir-li-la a un dels apòstols.
Segons la tradició, Marc va predicar l'evangeli a Alexandria, on va realitzar diversos miracles i va establir una església, anomenant un bisbe, tres preveres i set diaques. També es diu que va ser martiritzat allí cap a l'any 68, i que els seus assassins van tractar de cremar el seu cos, sense aconseguir-ho. Els cristians d'Alexandria van rescatar el seu cos, el van embolicar i li van donar sepultura en la part oriental de l'església que havien construït. L’any 828, les relíquies atribuïdes a Sant Marc van ser robades d'Alexandria per navegants italians, que les van portar a Venècia, on es conserven a la basílica de Sant Marc.
S'associa a Sant Marc amb el lleó perquè el seu evangeli comença parlant del desert, i el lleó era considerat el rei del desert i perquè el seu evangeli comença parlant del riu Jordà i als seus voltants hi havia moltes feres, entre elles el lleó. L'Església catòlica celebra la seva festa el 25 d’abril.
Sant Quintí de Puig-rodon. Església també abandonada i en runes com en el cas anterior situada en un contrafort de la serra de Sant Marc al costat de la casa de can Bac. És un edifici romànic del segle XII, la parròquia la donà al monestir de Ripoll l'any 1096 el comte Bernat II de Besalú. La part més externa de l'edifici és dels segles XVII i XVIII, es tracta d'un conjunt format per la rectoria, capelles laterals i campanar a l'extrem de llevant acabat amb teulat de doble vessant amb dos pisos de finestres, també té un absis acabat amb una cornisa.
Sobre Sant Quintí (mort ca. 287). Va ser un cristià romà, mort màrtir i venerat com a sant. No es coneixen molts detalls sobre la seva vida; s'afirma que era el fill d'un senador romà anomenat Zenó i que fou martiritzat a la Gàl•lia, on va viatjar com a missioner en companyia de sant Llucià de Beauvais. Quintí es va establir a Amiens, on va realitzar múltiples miracles. Degut a les seves activitats com a predicador, fou detingut pel prefecte romà Rictiovarus, posteriorment torturat i finalment conduït a Augusta Veromandourum (actualment Saint-Quentin). Allà va romandre en una presó, on fou decapitat i tirat al riu Somme. Les seves restes foren recuperades pels cristians i la seva tomba esdevingué un lloc important de peregrinatge, per aquest motiu el culte a sant Quentin ha estat important en el transcurs de l'Edat Mitjana, en particular al Nord de França.
Sant Llorenç de Campdevànol. La funció parroquial de Sant Llorenç consta en les llistes del bisbat de Vic des de l’any 1075, fet que indica la seva existència amb anterioritat a aquesta data. En els segles XI i XII surt esmentada com a “St. Laurencio de Campo Avandali » o « Vanalo ».
Sant Llorenç de Campdevànol. La funció parroquial de Sant Llorenç consta en les llistes del bisbat de Vic des de l’any 1075, fet que indica la seva existència amb anterioritat a aquesta data. En els segles XI i XII surt esmentada com a “St. Laurencio de Campo Avandali » o « Vanalo ».
Sant Llorenç de Campdevànol patí la primera destrucció parcial al segle XVII; en restà solament de la primitiva església romànica, part del campanar i bona part dels murs. L’any 1674 fou reedificada; es conservà part del campanar, i als murs que restaren en peus s’hi afegiren la nova construcció d’una capella a la cara sud, dues a la cara nord i la sagristia. La teulada es va fer amb arc apuntat, es recobrí la pedra dels interiors amb decoracions de guix i se suprimí l’absis. Durant la Guerra Civil (1936-39) les tropes republicanes van cremar part de la rectoría i van deixar l’església plena d’armament i municions, que posteriorment van retirar les tropes franquistes, les quals, per evitar el perill d’aquesta actuació, van incendiar el temple. Així quedà destruïda la major part de la teulada i de les parets de la cara oest i nord, així com la rectoria.
L’any 1990 el bisbat de Vic va fer donació del recinte a la familia Capdevila, que la rehabilità: acabà el campanar amb les arcuacions llombardes i plafons del segon pis, i la coberta a quatre aigües, conservà els murs de pedra i reedificà les parets de les cares oest i nord, així com la teulada i el sostre de la capella sud.
Sobre Sant Llorenç de Roma (Laurentius en llatí). Fou un dels set diaques de Roma, ciutat en la que fou martiritzat en una graella l'any 258. Venerat com a sant per totes les confessions cristianes, la seva festivitat se celebra el 10 d'agost dia que segons la tradició fou martiritzat. La tradició situa el seu naixement a Osca, a la Tarraconensis. Fou ordenat diaca i encarregat d'administrar els béns de l'Església i tenir cura dels pobres, per això es considera un dels primers arxivers i tresorers de l'Església i és el patró dels bibliotecaris.
Sant Llorenç és un dels sants més àmpliament venerats per l'Església Catòlica Romana. El seu martiri succeí al principi de la història de l'Església i per això moltes altres tradicions cristianes també el veneren. És patró de la ciutat d'Osca, on es creu que van néixer i a Roma on va morir. Llorenç fou enterrat a la Via Tiburtina, a les catacumbes de Ciríaca. Constantí I el Gran féu construir-hi un petit oratori en honor al màrtir, que es convertí en punt de parada dels itineraris de peregrinació a les tombes dels màrtirs romans al segle VII. El papa Damas I reconstruí l'església, coneguda actualment com a Basilica di San Lorenzo fuori le Mura. Al lloc del martiri hi trobem la Basilica di San Lorenzo in Panisperna i on es va dictar sentència, a l'antic temple romà d'Antoni i Faustina, al Fòrum, s'aixecà l'església de San Lorenzo in Miranda.
El sant és patró d'algunes poblacions a Catalunya; és l'advocat del foc i dels oficis que treballen amb el foc com els forners, terrissers o vidriers, per tal de demanar-li protecció davant els incendis. També se l'invoca per tal de demanar protecció contra els incendis als boscos, habituals en l'època de la seva festivitat. La seva festa s'escau quan hi ha la pluja d'estels de les Perseides, coneguda popularment com a Llàgrimes de Sant Llorenç.
